Tornar

COMPARTIR:

Així, sense adonar-nos-en, ja ha passat l’estiu. No m’acabe d’acostumar a empalmar les festes d’Ontinyent amb la tornada a la oficina. Agraïsc l’aire condicionat, i més enguany, però trobe en falta l’olor a kàbila durant uns dies. Després se’m passa, clar. Però, ja sabeu, soc un sentimental.

Hui vull parlar de tornar. De “la vuelta al cole” que ens deien -que ens feien avorrir, millor dit- quan érem uns xiquet? NO.

Vull parlar de tornar a casa, al Musical, a les classes, a les audicions, als assaigs… I ho vull fer amb la certesa de que jo tornaré, però amb la llàstima de saber que d’altres no ho faran. No perquè ja no estiguen entre nosaltres, que m’ha quedat açò un poc dramàtic, si no perquè no poden tornar.

Este estiu he tingut temps per fer-me unes fresquetes amb gent que feia temps que no veia. Una d’elles era una antiga amiga de la banda, que s’ho va deixar. Diguem-ne que no estava massa d’acord amb les decisions que va prendre el director en un tema d’assaigs i responsabilitats i això. Ja sabeu, coses que passen a les bandes. Vaig ser directe, després d’haver estat recordant com eren els nostres estius musicals quan teníem catorze o quinze anys amb un somriure a la cara li ho vaig preguntar: tornaries?

La seua resposta em va sorprendre. Va ser un sí rotund, sense cap mena de dubte. També amb un somriure. Un sí que va durar exactament dos segons. Els segons que va tardar en recordar que ara vivia a València, que anar i tornar era impossible, que què anava a fer ella a la banda ara després de tant de temps, què allò no era per a ella, què ja ‘quan tinga xiquets ja els apuntaré a música, però ara’… Xe, me’n vaig anar fotut, no vos vaig a mentir. Me’n vaig anar fotut perquè a mi em va passar el mateix fa uns anys.

Passejant pel poble eixa mateixa nit vaig pensar de parlar amb el cap de banda, amb el director, amb el president. ‘Mira, és que passa açò’. I què li anem a fer? Diríen. Això és aixina, que és una frase molt de nosaltres els valencians. És cert que el cicle, per sort, no para mai. Sempre hi ha músics i músiques jovenets, d’altres que viuen al poble i mantenen l’assistència, d’altres que tenen càrrec i no poden fallar… I clar, és un mal pandèmic. Passa a totes les bandes de la Comunitat Valenciana. Aleshores… per què no fem res?

No sé, músics, músiques, amigues i amics de la FSMCV: i si fem una Banda De Músics Exil·liats Que No Poden Tocar A La Seua Banda i Que Tenen Ganes i Que No Poden i Que Voldríen Recuperar La Rutina Bandística i Que No Poden i Que Sí Que Recorden Tocar Però No Poden? “La BDMEQNPTALSBQTNGQNPQVRLRBQNPQSQRTPNP”. El nom queda llarg, però ja en buscarem un de millor. Una espècie de banda “de la resistència forçosa obligada a treballar i viure fora del poble, però que vol seguir sent músic”. Com a idea, no està malament, no? Bé, ja em direu si vos apanya i anem endavant.

Jordi Company – @Company_Vidal

ALTRES NOTÍCIES