M’he estat pensant molt com titolar este article i, a la fi, he anat al més senzill, al més clar, perquè pense que la situació ho requereix. Perquè pense que, de vegades, ens sobra poesia per parlar d’allò més cru, més real, més tangible.
El passat dilluns dia 15 d’agost vaig estar tocant a l’entrà de moros i cristians d’El Verger (Alacant). No hi anava des d’abans de la pandèmia -que es diu prompte- i, a priori tot semblava normal, com un acte més dels centenars que s’estan celebrant este estiu als nostres pobles i comarques. Els cotxes plens de músics i músiques buscaven lloc per a aparcar, les cadires per vore l’entrà ja estaven col·locades i els seus venedors i venedores repartien tickets i els veïns del poble es “mudaven” per a l’ocasió. Tot normal, insistisc.
Però, passava una cosa. Una cosa grossa. Una cosa d’eixes que mai hauríen de passar. Si miraves al cel veies una “grisor lletja”. Un gris mesclat amb marró, ataronjat, blanquinós i negre. Tot a una. I de sobte, pluja. No és la primera vegada que toque sota la pluja. De fet, m’he banyat molt. Massa. Un altre dia podríem parlar d’això, de fins on hauríen d’arribar les condicions climatològiques per suspendre un acte sense arribar a l’extrem de fotre instruments o músics. Especialment a Falles. Però ara no ens desviem…
Plovia, deia. Però era una pluja estranya. Gotetes xicotetes, càlides i brutes. Gotetes creades per un pirocúmul provinent de l’incendi que està arrassant les Valls de l’interior d’Alacant. Després de les gotes, vindria la cendra. I, mentrestant, l’olor a cremat. “Està plovent cendra, mamà”, vaig sentir dir a una xiqueta mentre sonava de fons el pasdoble Orgullo Santiaguista. En l’espera entre l’entrà de bandes i l’entrà de moros i cristians escoltaves als músics parlar de l’incendi. D’altres, miraven els telèfons, no sé si contactant amb algún conegut de la zona afectada o simplement buscant informació a les xarxes socials. Altres portaven els cascs del mòbil mentre veien l’informatiu. Altres, es feien una fresqueta al bar i li demanaven al cambrer que posara la tele. En resum, ningú podia deixar de banda el que passava a tan sols 30 minuts en cotxe de l’inici de l’acte. Allò del Show Must Go On que cantava Mercury de vegades està sobrevalorat i en un dia com el dilluns a El Verger es va fer palesa.
Qui escriu estes línies té la seua opinió personal sobre la gestió forestal del nostre territori, però no entrarem en ella. Només venia a contar-vos com de fotut és haver de fer festa mentre es crema una part de la teua vida. Perquè, per a la majoria de músics i músiques que lligen estes línies, estic segur que les Valls de l’interior d’Alacant han sigut vida en algún moment. Força i ànim per als veïns i veïnes, bandes afectades i, especialment, per als professionals d’extinció -de segur hi haurà músics, també- que treballen incansablement per apagar el foc a eixe i altres incendis que cremen la Comunitat Valenciana.
