Encara recorde la meua primera Trobada d’Escoles i Bandes de Música. Va ser al meu poble, a la Pobla Llarga. L’any no me’l preguntes perquè d’això ja en fa massa. Per aquells temps jo encara era només un alumne de percussió, però clar, com venien tots els pobles de “la contornà” havíem de ser més a la banda juvenil i allà que vaig anar. A omplir. Si obric el Facebook, cosa que cada vegada faig menys, i tire cap avall i cap avall i cap avall, trobaré encara unes fotografies d’un joveníssim Company amb el monyo punkie, una samarreta roja tres talles més gran -per aquells temps era la que la banda tenia per a eixir a tocar pel carrer- i uns plats de carrer que, amb 9 o 10 anys, eren la cosa més pesada i incòmoda que havia tocat mai. Aquell diumenge vam tocar i, després, junt amb els meus pares que formàven ja part de la junta directiva (algún dia dedicarem un d’estos articles a elles i ells) i els companys que venien amb mi a classe de percussió, vam menjar una paella gegant preparada a propòsit per a l’ocasió. D’aquella foto a ara ha passat el de sempre: que molta gent se n’ha anat, que altra anem quan puguem i d’altra, per sort, treballa dia a dia per mantenir viva la banda. Per sort, dic. I quina sort!
Aquella va ser quan era menut. I des d’aleshores, no en vaig fallar a cap. De trobada, dic. Eren emocionants, especialment, amb catorze o quinze anys, quan creus que el món és teu i la vida gira al voltant de tots els teus pensaments, il·lusions, enamoraments i amistats. Que no és així, clar, però “estàs en l’edat”. En recorde una de ben bonica, a l’Alcúdia. Concert, passacarrer, dinar i… tots dins de la font. Feia una calor per a morir-se. I quan dic tots són tots, eh. També el director. Allà vaig saber el que era per primera vegada tontejar amb una música d’una altra banda i, també, que era allò de fumar. Aquellos años locos, com deia la cançó.
Tenies tanta il·lusió per crèixer i per fer-te adult que va arribar un dia en que vas crèixer i et vas fer adult i, aleshores ja no et feia tanta il·lusió. Aquell dia et tocava a tu agafar el cotxe per anar a la Trobada, perquè resulta que a última hora t’havia eixit faena i aniries directe i no en l’autobús amb totes les teues companyes i companys. I, segurament, et perdies un dels moments de més comboi del dia. Però, almenys, podies apropar-te i saludar als amics i amigues de la teua banda, i també als de les altres bandes que només que veus en dies contades. Dies de Trobades. O es tornava a fer en el teu poble i et tocava presentar, a tu que t’agrada tant el micro i treballes d’això. O, simplement, et tocava muntar i desmuntar taules per a que, els qui havien de dinar d’aquella paella gegant que es tornava a fer, estiguéren còmodes. O agafaves la bandera perquè ara ja t’havies quedat massa gran per a aquells plats que vas agafar quan eres menut. Aquells que pesàven tant i eren tan incòmodes ara els portava una xiqueta que anava per primera vegada a una trobada. Xiqueta, fes-me cas, i que els plats et continuen pesant molt i sent molt incòmodes durant molt més temps.
