Sergio Alapont: «Les societats musicals són l’embrió de futurs talents i grans intèrprets»

COMPARTIR:

Sergio Alapont (Benicàssim, 1976) diu viure cada dia un somni i, repassant únicament els seus últims moviments, es comprén a què es refereix. Contesta a estes preguntes mentre treballa amb l’Orchestre National des Pays de la Loire, una altra més de les grans formacions en les quals s’ha posat al capdavant en quinze anys d’aborronadora trajectòria. Acaba de presentar un disc amb l’Orquestra d’RTVE integral del compositor valencià Juanjo Colomer en el Teatre Monumental de Madrid. En esta entrevista ens parla d’un extraordinari viatge artístic i vital que va començar en la Unió Musical Santa Cecilia de Benicàssim.

Va nàixer en una família de tradició musical: el seu avi, el seu pare… Què recorda dels seus primers passos en la música?

He tingut la sort de créixer en un ambient musical de diferents generacions i de compartir amb el meu germà els estudis oficials com a músic. Els meus primers passos van sorgir d’una manera molt natural. En cap moment vaig tindre la sensació de fer una cosa diferent de la música. No per una imposició, sinó perquè era el que féiem a casa. Vaig començar a estudiar un instrument amb cinc anys i vaig tindre accés a una gran discografia, i l’oportunitat d’assistir a concerts quotidianament. Recorde la meua infància amb molt d’entusiasme, estudiant música fins a hores molt tardanes, jugant amb l’instrument. Recorde amb molta estima el dia que vaig entrar a formar part de la Unión Musical Santa Cecilia de Benicàssim, on el meu pare va ser director durant quasi trenta anys. Eixe va ser el motiu pel qual vaig nàixer a Benicàssim. Des de xicotet vaig ser un gran apassionat de la meua societat musical, sentia molt els colors.

Va tindre un gran vincle amb la societat musical…

Recorde el moment en què vaig passar a formar part de la banda i els primers mesos que passàrem junts la generació que anàvem a passar a formar part de la societat musical i que interpretàvem peces de major senzillesa, com la Serenata de Schubert. Vivies amb molt entusiasme eixos moments que començaves a tocar amb harmonia amb altres xiquets i xiquetes. Vaig estar en la societat musical fins que vaig prendre part com a flauta estable en la hui anomenada Oviedo Filarmonía. Tenia 21 anys i vaig deixar de tindre activitat quotidiana amb la societat musical. 

Va haver-hi un període molt apassionat en el qual, amb el volgut i desaparegut president de la societat musical, José Luis Tárrega, vaig formar part de la junta. Recorde viatges preciosos a València a reunions amb la FSMCV. Ell va presidir la formació durant l’etapa del meu pare. 

Recorda alguns moments especialment emocionants d’aquella etapa?

Un dels dies més feliços de l’any era el cap de setmana de Santa Cecília. L’emoció del concert del diumenge, quan interpretava alguna peça com a solista i quan vaig començar a dirigir alguna obra, com el meu pare. Abans d’eixos diumenges estaven els menjars i sopars típics, a més de la tradició del divendres eixir a tocar amb els instruments antics pels carrers de Benicàssim. Recorde amb emoció les peces de la missa de Santa Cecília; més enllà de la devoció religiosa, el que un sentia en aquella festivitat era molt emocionant. Érem un grup de cambra gran i jo tocava com a flautista i també l’òrgan a l’església. També recorde els molts certàmens de bandes que vam poder guanyar, en només deu o quinze anys. Era un doble orgull, primer per com el vivia com a músics al costat dels meus amics, i també pel treball que va deixar el meu pare en una banda centenària com la de Benicàssim, que va ser d’una excel·lència artística que no s’ha repetit.

Recorda alguna decisió, algun moment concret que marcara un punt d’inflexió en la seua trajectòria professional?

Va haver-hi dos moments d’inflexió. Després d’obtindre el diploma superior de flauta en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid amb les màximes qualificacions, vaig viatjar a Munic per a començar els meus estudis amb el flautista solista de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Bàvara: Benoit Fromanger. A bande d’un gran flautista va ser el professor que em va obrir un món quant a la llibertat interpretativa. A més, vaig poder assistir assíduament a concerts de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Bàvara, en la qual el director era Lorin Maazel, el principal director convidat era Ricardo Muti i altres directors convidats habitualment eren Kurt Masur o Vladímir Fedoséyev. Disfrutava de cada assaig i rebia un estímul sense precedents, com estar assistint a un paradís musical. Era una de les tres o quatre millors orquestres del món. Va ser un moment d’aprenentatge i inspiració, d’anar més enllà, d’obrir horitzons. Tècnicament i artísticament el meu professor em va donar encara més eines per a aconseguir un lloc estable com a membre d’una orquestra professional estable.

L’altre punt d’inflexió arriba dos anys més tard. Mon pare dirigia diversos conjunts instrumentals en el Conservatori Professional de Música de Castelló, on era professor i jo vaig estudiar. A casa el contacte amb la direcció era quotidià. El meu germà va estudiar també direcció d’orquestra i jo també vaig cursar alguns estudis encara que no de manera contínua, no era la meua meta. Però en els dos anys a Oviedo es va despertar el somni de donar continuïtat al meu xicotet bagatge en la direcció. Vaig conéixer a Marco Armiliato, el meu primer professor de direcció d’orquestra. Em va convidar a estudiar amb ell i estar com a assistent en el Metropolitano Opera House, on vaig estar quasi dos temporades i després vaig seguir la meua formació amb grans directors. Renunciar a un lloc en una orquestra estable com la d’Oviedo i a la meua plaça com a professor del Conservatorio Superior de Música d’Oviedo va ser un gran repte, però el vaig fer des de l’entusiasme, el motor que em va portar fins al meu debut internacional com a director, en 2010, amb la Simfonia núm. 7 de Mahler en el Teatre San Carlo de Nàpols.

Conta’ns quin ha sigut, fins ara, l’obra que més li ha desafiat com a director en la seua carrera.

Qualsevol interpretació exigeix un estudi, una dedicació i un coneixement màxim de la partitura. No existeix una obra fàcil quan es tracta d’arribar al més profund d’una partitura, de llegir més enllà de les notes escrites i acostar-te a l’essència de la voluntat del compositor. Influeix molt en la vida d’un director d’orquestra el fet que cada orquestra que visitem com a director convidat o dirigim com a principal és un món diferent. Aspectes tècnics que en una orquestra poden funcionar d’una manera senzilla en una altra no. Hem d’oferir una gran disponibilitat per a fer tan bé com siga possible amb el material que trobem. 

D’altra banda, qualsevol de les composicions de Mozart inclou una transparència orquestral que fa que la pulcritud i la qualitat del so i del frasege siguen d’una dificultat màxima. És el compositor més transparent i el més que és capaç de mostrar la qualitat d’un director i d’una orquestra. He tingut la sort de treballar amb directors especialistes en el repertori clàssic i barroc i he aprés a afrontar aquest repertori d’una manera específica, dedicant-me de manera exhaustiva a la preparació de les parts de cada instrument, aportant de manera molt detallada indicacions que al·ludeixen a l’expressivitat filològicament correcta de l’època. M’encanta documentar-me, intercanviar informació amb especialistes; cada interpretació mozartiana per a mi és meravellosa.

Ha dirigit grans orquestres, ha estat al capdavant de grans òperes. Hi ha alguna formació o alguna obra que somie amb dirigir?

En els meus inicis com a director mai vaig imaginar dirigir a les orquestres que ja he dirigit: orquestres com la de la RAI, de Torí, l’Òpera d’Oslo, la London Philharmonic, l’Orchestre National d’Ille de France. Et conteste des de Nantes on dirigisc ara l’Orchestre National des Pays de la Loire. Treballe per a disfrutar cada dia del que tinc. Soc afortunat. Hi ha molta faena dura, com en qualsevol altra disciplina que implica dedicació màxima, però en la meua disciplina és més el que premia que el penalitza. 

Podria explicar-nos alguna experiència d’alguna ciutat o algun país en el qual ha dirigit i en el qual el sorprenguera el coneixement o l’entusiasme del públic? 

En tots els meus anys dedicats a la direcció no he vist gens comparable al coneixement de qualsevol teatre italià en el repertori operístic italià, que és extensíssim. Mai en cap altra nació he sentit eixe nivell de juí, la coherència que té amb la realitat. La meua carrera va nàixer i es va forjar a Itàlia. Vaig començar allí amb un Barbiere di Siviglia en el qual tres artistes van ser esbroncats. Veure eixe nivell d’exigència i saber que coincideix amb una cosa raonable al que ocorre en l’escenari és impressionant, perquè té fonament, no és casual, és pel coneixement d’una tradició. El criteri d’eixe públic no és comparable al d’uns altres, i he dirigit repertori italià operístic en quasi tots els països europeus importants. 

Tenint en compte l’enorme pedrera de músics de la Comunitat Valenciana, sustentada en gran part en societats musicals, diria que ha coincidit amb molts músics del nostre territori al voltant del món? Està ben representada eixa base en orquestres internacionals?

Continue coincidint amb molts músics espanyols. Ja no són només valencians, hi ha altres comunitats autònomes que estan exportant molts músics a orquestres internacionals. Però per descomptat he fet música amb músics valencians en ciutats com Florència, en països com Holanda, França, els Estats Units i a Sud-amèrica, principalment a Mèxic, en tres orquestres diferents en les quals he dirigit. Estem per tot el món. La cúspide orquestral està principalment a Alemanya i alguna als Estats Units i en la majoria hi ha representació valenciana. 

Són moltes dècades potenciant a les societats musicals, el primer embrió de futurs talents i grans intèrprets; els centres educatius que tenim a la Comunitat Valenciana i l’esperit i la vocació per eixir a mostrar el talent i trobar informació. Hi ha un gran nombre de valencians que han realitzat estudis dins i fora d’Espanya; és crucial alimentar i potenciar el coneixement en diferents cultures. Hem de continuar demanant el màxim suport per a les societats musicals, per a les escoles municipals i ser conscients que tenim un patrimoni cultural històric d’exportació de músics de l’elit. Començant per Martín i Soler que en el XVIII va competir amb Mozart a Viena i li va guanyar la partida: quan es va representar Le Nozze di Figaro de Mozart, Martín i Soler havia compost Una cosa rara; les dues estaven programades en el Theater an der Wien i Mozart va aguantar trenta i tantes representacions, mentre que Martín i Soler va arribar a les setanta. Tenim valencians il·lustres que han recorregut el món i el continuen fent. Que continue així. Disfrutem i fem conéixer la grandesa del nostre talent. 

ALTRES NOTÍCIES

ALTRES NOTÍCIES