Siga en solitari o com a part de Marala, Sandra Monfort ha esdevingut una de les músiques més genuïnes i interessants d’una escena valenciana que no troba fronteres quan entona la primera nota. El piano i la guitarra marquen la seua vida, però és el vent de la banda el que li porta al pati de la seua infància, del que mai se n’ix.
Al Compàs: Com es defineix Sandra Monfort com artista?
Sandra Monfort: Una tia llesta, xula i elegant. El meu mood artístic és la cançó popular, quotidiana, col·lectiva, el valencià de poble i la sensibilitat dels millennials travessada per les crisis i totes les seues catàstrofes emocionals derivades. També per l’auge del feminisme com a transformació individual i global que ens han fet més capaces de torejar els obstacles amb esperit crític i garra, i amb l’alegria com a arma protectora per a no fondre’ns en el camí.
AC: Ha tingut Sandra Monfort alguna relació amb les bandes de música populars de la Comunitat Valenciana?
SM: Absolutament. La banda és la matriu de les festes populars, que he aprés a viure amb molt d’amor i dolçor, ja que formen part del meu patrimoni personal: com el pimentó torrat, l’orxata o la xarraeta amb ma uela, l’arròs al forn, les revetles d’estiu, la paella dels dissabtes… Tot forma part d’una nostàlgia íntima i espiritual que vertebren la meua manera de relacionar-me amb el món i amb mi mateixa.
AC: Algun instrument que tocares de menuda?
SM: El piano i la guitarra sempre.
AC: De quina comarca eres? Quines cançons d’allí són més especials per a tu?
SM: De la Marina Alta. Pepe tono, La manta al coll, De Pedreguer a la Xara, Ramonet si vas a l’hort…
AC: Quins instruments sonen als teus concerts?
SM: Violí, guitarra, veus, sintetitzadors, bateria electrònica, samplers…
AC: De quina manera creus que la tradició musical impacta en la identitat valenciana?
SM: Pense que la identitat valenciana i la tradició musical s’interpel·len i interrelacionen. La manera d’expressar-se dels valencians i les valencianes, a voltes a través de la burla, l’humor, la ironia, el garrulisme, també la sensibilitat, la dolçor, la tendresa. El valencià sempre ha format part del poble, de la classe treballadora, d’acatxar el llom. Això també intervé en la cultura popular: els pasdobles, les colles de traginers, les albaes, els cants de batre, les cançons de bressol, la saeta, el bolero… Tot això representa la identitat valenciana alhora mullada per les diferents confluències culturals veïnes que s’han mesclat durant els anys i l’han anat fent rica i saborosa.
AC: Si fas alguna col·laboració amb una societat musical, com t’agradaria que fora?
SM: M’encantaria fer algun dia un concert amb la banda del meu poble, al meu poble.
