La Fúmiga és un projecte musical altament festiu que ha entrat de ple en el circuit musical valencià amb una fórmula particular: una posada en escena amb segell propi, èxits de la música en valencià, ritmes comercials i melodies molt encomanadisses.
El seu segon disc és ‘Fotosíntesi’ i el van publicar el mes de novembre passat. La Fúmiga no ha parat de créixer des de la publicació d’Espremedors’, el seu primer disc, i el EP de ‘Pròxima parada’. Els seus components tenen un gran vincle amb les societats musicals de diferents comarques en el seu dia a dia, i unes arrels ancorades en la Societat Musical d’Alzira.
La Fúmiga està composta fins a una dotzena de músics Àrtur Martínez, José Beteta, Xavi Cantera, Toni Espanya, Arnau Espanya, Ramir Sánchez, Asier Escrivà, Hèctor Vila, Sergio Giménez, Josep Ferrer, Ivan Ortega i José Andres González.
En aquesta ocasió xarrem amb José Beteta, cantant del grup, Asier Escrivà, trompeta, i Iván Ortega, bombardí.
AL COMPÀS (AC) : Quins són els orígens de la Fúmiga?
JOSE BETETA (JB) : Sempre diem que som fills orgullosos de la Societat Musical d’Alzira. És el lloc que ens ha vist créixer i on hem compartit totes les etapes de la nostra vida. Som amics de tota la vida i hem compartit molts projectes musicals. En un moment donat, aqueix grup d’amics decidim crear una agrupació de carrer amb vocació de pujar a un escenari i de cuidar molt bé allò que féiem. A partir d’ací tot es va convertir en una fugida cap avant, una constant evolució que ens va fer passar de versionar temes que ens agradaven a compondre propis. I en aqueixa evolució ja portem dos àlbums i un Esteneu Play (EP). En la vida ens hauríem imaginat quan “perdíem” les vesprades dels dissabtes assajant amb la Banda Jove a Alzira que arribaríem fins ací.
AC: Quines són les arrels musicals de cadascun?
JB: Nosaltres comencem els estudis musicals als 90 quan el model educatiu era bastant diferent a l’actual. Molts ja vam poder obtindre el Títol Professional en el nostre propi centre, en la Societat Musical d’Alzira, però fins llavors encara patíem les inèrcies d’un antic ensenyament musical que estava massa en precari. I no per la qualitat del professorat, sinó per les condicions o la importància que se li donava. D’altra banda, nosaltres som gent de classe treballadora, i els nostres pares i mares van haver de fer un esforç econòmic molt gran per a poder pagar-nos els estudis. Això va forjar en nosaltres de manera inconscient un esperit d’esforç que ara a vegades costa de trobar. No valorem la importància de l’ensenyament musical.
ASIER ESCRIVÀ (AE): Jo vaig començar a l’escola de música de la banda del meu poble, Daimús, a la Safor. Han sigut molts anys de concerts, cercaviles, entrades de Moros i Cristians, viatges i fins i tot, certàmens on hem fet bones actuacions.
IVAN ORTEGA (IO): Els meus orígens també estan en la Societat Musical d’Alzira, record que l’escola estava dividida en dos edificis en els quals s’impartien classes de música i on també es feien els assajos de la banda. L’educació musical que s’oferia donava a la gent d’aquell temps una formació musical de primer ordre amb assignatures com a preparatori musical, llenguatge musical, cor, instrument, banda juvenil, banda…
Record amb molta estima quan anava des de casa amb el bombardí carregat fins a l’escola i em trobava amb altres companys a músics; record també les meues primeres classes de música amb Mari Pau o les classes amb Rafael Tortajada, un dels mestres que més m’han marcat la meua educació musical. Van ser uns anys de projectes bonics, de moltíssimes processons i pasdobles, així com de certàmens, que en definitiva ens van servir per a créixer i crear un ambient social i musical molt saludable i únic.
Crec que la Societat Musical d’Alzira m’ha ajudat tant a aprendre, a estimar i comprendre la música com a culturitzar-me musicalment.
AC: Existeix diferència entre un músic que s’ha format en una societat musical d’un altre que s’ha format per un altre camí?
JB: Per descomptat. A més de les relacions socials que s’estableixen a una societat musical, que marquen la personalitat de la gent que les componem i crea un ecosistema propi, el fet de tocar en una agrupació amb gent de totes les edats, amb repertoris de totes les dificultats i en situacions molt diverses, desenvolupa en l’alumnat unes habilitats que no es poden trobar en cap altra activitat. És tan important que tenim les assignatures de conjunt instrumental i banda/orquestra en els nostres plans d’estudis perquè cal assegurar que tothom tinga accés a aqueix aprenentatge.
AE: Jo crec que sí, l’ambient de les bandes és molt particular. La banda és un ‘grup de convoi’, un lloc on fer amistats. Alguns dels meus millors amics són companys de la banda. Si no haguera entrat en la banda, segurament el meu cercle d’amistats seria molt diferent.
AC: Com influeixen les vostres arrels en els músics que sou hui dia?
JB: Els escoles de música són centres d’excel·lència educativa. La música és l’única disciplina on es desenvolupen totes les intel·ligències. La música és llenguatge, és matemàtiques, és física, és el mitjà pel qual indaguem en el nostre interior i ens relacionem amb el nostre entorn. La música és història, geografia. La música és activitat física, és dansa, és llibertat. Estudiar música no et farà mèdic, però et farà més ben mèdic. En les societats musicals no sols es fan músics, es fan millors persones.
AE: La meua formació és clàssica, he passat per l’escola de música del poble, pels conservatoris mitjà i superior, i ara soc professor de l’escola de música del meu poble i també del conservatori professional on vaig estudiar. Per a mi és un orgull, és com tancar un cercle, és tornar a les arrels.
AC: Contínues involucrat en la Societat Musical d’Alzira?
JB:. En l’actualitat soc professor de Clarinet i Llenguatge Musical en el Centre Professional i a l’Escola de Música de la Societat Musical d’Alzira. Vaig entrar per aqueixa porta en 1997 amb 10 anys quan estàvem a punt de celebrar el 30 aniversari i espere arribar a celebrar el centenari amb la meua gent.
AC: La música també està associada a la festa, com es viu a la Ribera?
JB: Sens dubte les festes populars tenen una gran influència en com respira una societat musical. La Ribera, i en concret Alzira, és terra de falles, més que de moros i cristians, que també. Hi ha molta tradició de compositors de música festera i la gent té molta cultura musical en aquest sentit. També tenim la sort de tindre bandes tan importants com la nostra, les dues de Cullera o la d’Alberic, que són referents. Tenim una gran xarxa d’escoles de música i de conservatoris i centres professionals. En el nostre Centre superem els 500 alumnes i sempre hi ha llista d’espera. Tothom té algun músic en la família. Estem molt vius, però hem d’arribar a tothom, no tan sols als qui li ho puga permetre.
AC: Quins són els teus referents musicals?
AE: Com a trompetista, els meus referents musicals solen ser els grans trompetistes dels últims anys. Quant als referents clàssics, mestres com Maurice André o Eric Aubier. En el món del jazz i la música moderna, Milers Davis, Chet Baker, Mike Mossman, Arturo Sandoval, a més de tot terrenys com Allen Vizzutti o Wynton Marsalis.
Escolte una gran varietat d’estils musicals: rock, jazz, funk, pop, electrònica, música llatina, metall, música clàssica, etc. Els meus grups favorits són bàsicament de metall: Linkin Park, System of a Down, The Mars Volta, Tool, Nightwish, Amaranthe…
AC: Centrant-nos en La Fúmiga, quin ha sigut l’evolució del grup?
AE: Encara que soc la incorporació més recent del grup, en els meus primers concerts quasi la meitat del repertori que tocàvem eren versions altres grups, tributs a grups importants en la nostra llengua com Obrint Pas, La Gosa Sorda, Espencat, Zoo, Svaters, etc., i ara estem començant una gira en la que el 100% dels temes són nostres.
AC: I no han faltat els premis en els últims anys, què suposa un premi Carles Santos per part del públic en 2019 i un Ovidi en 2020 per millor disc de mestissatge?
AE: La veritat és que nosaltres no necessitem cap excusa per a celebrar qualsevol cosa, ja que ens agrada molt fer menjars, sopars, o acampades de convivència (que nosaltres denominem amistosament “Campament Fúmiga”). És evident que ens agrada estar nominats i guanyar premis, com a tothom, però el nostre major reconeixement és la gent que esgota les entrades per a vindre a veure’ns als concerts.
AC: Com compagineu La Fúmiga amb la resta de facetes musicals?
AE: No és fàcil, la veritat. Tots nosaltres compaginem els nostres treballs setmanals amb els desplaçaments i actuacions dels caps de setmana, però ho fem amb molta il·lusió.
AC: Quin lloc ocupa la música en la vostra vida?
AE: En el meu cas, dedique els matins a donar música en l’ESO i les vesprades a fer classes de trompeta. Suma-li algunes nits que hem de quedar per a assajar i preparar els concerts, gravar temes nous en l’estudi d’enregistrament, caps de setmana de gira… Podria dir-se que la música ocupa quasi la totalitat de la meua vida. I m’agrada que siga així.
IO: De fet jo diria més aviat quin lloc no ocupa la música en la meua vida. Fins i tot la meua parella és música i la vaig conéixer gràcies a la música. Actualment, a més d’en La Fúmiga, treball en sis escoles de música així com en un centre professional impartint classes de bombardí, tuba i trombó. En el meu temps lliure, tracte de practicar el bombardí tant com puc, faig cursets de formació de punt com a i porte les xarxes socials d’una pàgina web dedicada en exclusiu, a promocionar el meu instrument: www.bombardinos.com
La Fúmiga es troba en aquests moments en plena gira de llançament de ‘Fotosíntesi’, que compleix el seu primer mes. Al maig estaran a Mutxamel, Lleida o Barcelona portant el seu particular estil festiu per a fer gaudir a uns fans que creixen en número dia a dia.
