Spanish Brass és un quintet de metall format per Carlos Benetó (trompeta), Juanjo Serna (trompeta), Manolo Pérez (trompa) Indalecio Bonet (trombó) i Sergio Finca (tuba). Junts formen un dels grups de cambra més dinàmics i consolidats del panorama musical.
Des del seu naixement han tingut una clara vocació internacional, i és fora de les fronteres d’Espanya on han obtinguts alguns dels seus reconeixements, com en 1996 quan van obtindre el Primer Premi del 6é Concurs Internacional per a Quintets de Metalls Ville de Narbonne (França), considerat el més prestigiós d’aquesta formació. En 2017 van rebre l’I Premi Bankia al Talent Musical en la Comunitat Valenciana i en 2019 el Premi Espai Ter de Música de Torroella de Montgrí. Tenen en el seu haver quatre premis Carles Santos atorgats per l’Institut Valencià de Cultura, pels seus CD XXX i Mira si hem corregut terres… (2019), Els Aventures de Monsieur Jules (2020) i Spanish Brass (a) LIVE (2021).
En 2020 van rebre el Premi Nacional de Música en la modalitat d’Interpretació que atorga el Ministeri de Cultura d’Espanya.
A més d’haver publicat trenta treballs discogràfics, han participat en alguns dels festivals més importants de música, i realitzen gires per tot el món; van tocar en la gala dels Premis Príncep d’Astúries en 1995 i han gravat la música de l’obra teatral La Fundació de Buero Vallejo per al Centre Dramàtic Nacional i la banda sonora de la pel·lícula Descongela’t, de Félix Sabroso.
Però no es detenen ací, ja que els membres de Spanish Brass organitzen dos festivals dedicats als instruments de metall de caràcter internacional: el Festival Spanish Brass Alzira i el Brassurround, on es reuneixen cada any destacats solistes internacionals, grups i professors de contrastat nivell.
En Al Compàs hem compartit el temps previ a un assaig amb ells, per a aprofundir en el seu treball i en les seues arrels, els seus començaments en diferents societats musicals.
Al Compàs: Quines van ser les societats musicals d’origen de cadascú?
Carlos Benetó: Jo em vaig criar en la Societat Musical la Lira Castellonera. I estic orgullós d’aqueixes arrels, d’aqueix origen i en realitat estic molt vinculat a aqueixa Societat.
Inda Bonet: Els meus inicis van ser evidentment en la societat musical la Lira de Vila-real, però al poc temps, bo, me’n vaig anar a la banda Santa Cecilia d’Onda, i vaig començar amb el bombardí als 7 anys.
Juanjo Serna: La meua banda és la d’Albuixech.
Manolo Pérez: La meua societat és la de Guadassuar. Vaig començar a l’escola i després en la banda als 8 anys amb la trompa.
Sergio Finca: Jo a diferència dels meus companys vinc d’Astúries amb la sort que també he crescut en una societat musical, en aquest cas és de l’Associació de Pola de Siero i vaig tindre la sort, quan vaig entrar a formar part de la banda, que en aqueixa època hi havia molt bona energia entre els músics i es va crear molt bon planter.
Al Compàs: Continueu tenint contacte amb les bandes dels vostres inicis?
CB: Ahir mateix vaig fer un assaig amb ells. Sempre que puc vaig, per a mi també és l’excusa perfecta per a anar al poble. Estic molt vinculat, els meus amics són d’allí, i també aprofite per a visitar al meu pare.
Al Compàs: Quins records teniu amb les vostres bandes?
IB: Jo puc recordar els assajos de dimarts i divendres a les deu de la nit que per a un xiquet de 9 anys era com anar-te de festa. I clar, anar-te’n amb el teu pare i el teu germà i poder fer música és guai, no?
JS: El meu iaio era clarinetista i volia que jo també ho fora, però era tan xicotet que no arribava a tocar bé les Claus, va tractar que tocara el requint, però tampoc, i tenia un germà, mon tio Miguel, que tocava la trompeta, i li vaig dir que volia tocar com ell. I des d’ací fins ara. Vaig començar a formar part de la banda quan tenia 7 anys.
MP: recorde que els instruments eren molt vells i recorde la primera vegada que vaig eixir a desfilar amb la banda, entre mirar la partitura, mirar el sòl… Em vaig xocar amb els de avant, vaig entropessar…, imagine que una mica el que els passarà als xics de hui dia. La meua família estava super orgullosa, i jo molt il·lusionat.
Al Compàs: teniu algun projecte amb alguna societat musical actualment?
JS: No parem de fer coses de banda. Des de fa moltíssims anys hem tingut la sort de col·laborar amb moltíssimes bandes, tant amateurs com professionals. Fa poc hem acabat un projecte amb la Banda Municipal de València.
CB: És molt enriquidor treballar amb societats musicals i bandes amateurs en les quals veus que el músic que toca al teu costat vol aprendre i se sent orgullós.
Al Compàs: Què és el més important que ofereixen les societats musicals?
IB: El més important és tota aqueixa xarxa social i cultural que hi ha entorn de les societats musicals i a les escoles de música. No crec que existisca una zona en la qual pugues rebre aqueixa formació durant els primers anys de la teua vida. I és important que es cuide i que es continue reforçant, valorant i creient en això.
JS: En el cas dels valencians tenim la sort de tindre una plataforma que ens fa conscients des de molt joves del que significa la música per a cadascun i això són molts anys d’avantatge. De fet, per a mi aqueix avantatge és el millor que m’ha passat mai.
SF: Això és una cosa molt particular de València i crec que és un tresor que s’hauria d’acaronar molt perquè aquestes societats van molt més allà d’un aprenentatge musical, és una cosa que està molt dins de cada poble. És una cosa socialment molt molt important i que es cuida moltíssim i quan tu vens de fora i ho veus és impactant, és important que la música estiga tan arrelada dins de l’ens associatiu de cada poble.
CB: Quan abans entenguem aqueix sentiment de pertànyer a un lloc, que en aquest cas són les societats musicals, millor. És una unió que ens fa compartir i ser més respectuosos i no correspon només a les institucions transmetre aqueix sentiment, sinó als propis músics, perquè d’aquesta manera estem protegint les societats musicals, que ho necessiten.
