Recentment guardonada amb el premi al Millor disc de Música Clàssica per “Identidade” en els premis Carles Santos de la Música Valenciana. Amalia Tortajada parla amb Al Compàs d’aquesta experiència i més.
Com ha sigut el procés?
Doncs ha sigut una cosa molt emocionant. Els premis Carles Santos són els premis de la música més importants de la Comunitat Valenciana, que premien els millors treballs discogràfics en 16 categories diferents. En ser valenciana em feia il·lusió poder presentar una candidatura amb el primer cd per a flauta i guitarra que acabàvem de traure.
“Identidade” és un projecte que creguem Andrea González Caballero (guitarrista), Celia Ruiz (productora i enginyera de so) i jo. La idea de “Identidade” era mesclar música, dones, art i arrels culturals diferents. Sempre vam voler donar valor i veu a les dones del món artístic, i intentem unir tot això a l’hora de traure el CD, donant també visibilitat al treball que hi ha darrere de l’enregistrament i que normalment es queda en segon pla (postproducció, fotografia, disseny de portada, textos, càmeres de vídeo…) Cadascuna de nosaltres viu en un país diferent, i no va ser fàcil el procés de donar forma a aquesta idea, però la il·lusió perquè alguna cosa tire avant crec que és més forta que qualsevol distància física que puga haver-hi, i així va ser. L’àlbum el gravem a Alemanya, i en ell podem escoltar quatre estrenes d’obres, (tres de les quals van ser escrites per a nosaltres), de les compositores Gabriela Ortiz (Mèxic), Clarice Assad (el Brasil), Elisenda Fábregas (Espanya) i Johanny Navarro (Puerto Rico), on cadascuna d’elles, a través de la música, ens mostra les seues arrels, la seua història, i la seua identitat cultural. El disseny i la portada del cd ens ho va fer l’artista Anna Tena (que per cert, també és flautista!), els textos del cd els va escriure la musicòlega Anna Cazurra, i comptem també amb dos videógrafes, Esther Conze i Lydia Ramos, que van documentar en vídeo els dies d’enregistrament.
Quant als premis Carles Santos, tot el procés va ser molt emocionant, des que optem a la candidatura, passant pel dia que van anunciar que el nostre CD era un dels nominats i ens trobàvem entre els quatre finalistes de la categoria de música clàssica, fins al dia de la Gala on vam saber que havíem guanyat. He de dir que saber que teníem una nominació ja va ser una notícia súper bona, perquè no és fàcil arribar ací, hi ha un tribunal especialista en música, i molts bons intèrprets amb els quals també estàvem en la nominació. Quan ho vaig saber em vaig posar a saltar d’alegria a casa, literalment! Perquè d’ací anàvem ja directament al lliurament de premis, on es diria en directe qui era el guanyador. I el dia de la gala va ser molt especial. Tornar a estar amb les meues amigues i companyes de “Identidade”, Andrea i Celia, (elles viuen a Miami i Dusseldorf i és difícil coincidir les tres), la tropa d’amics que es van vindre amb mi al Teatre Principal per a donar-me suport, juntament amb la meua parella, els meus pares, la meua família… i tots ells estaven igual o més il·lusionats que jo! No em vaig llevar els nervis de damunt des que va començar la Gala, i quan Julia Cruz i Daniel Broncano van anunciar el guanyador a millor àlbum de música clàssica i van dir el nostre nom… Quina alegria! Com ja vaig dir quan pugem a recollir el premi, és reconfortant que ens reconeguen tot el treball que hem fet i totes les ganes que hem posat cadascuna de nosaltres en l’àlbum i projecte, i això ens motiva a continuar creixent.
Aquest mateix mes la revista nacional de música clàssica Melòman Digital també ens ha donat la distinció de “Melòman d’Or”, així que estic molt contenta!
En quina societat musical vas començar la teua carrera musical i com van ser els començaments?
La meua primera presa de contacte amb la música va ser en la meua banda: El Centre Instructiu Musical L’Armónica de Buñol. Recorde anar a veure alguns assajos de la banda amb el meu pare. Encara que cap dels dos són músics, ells em van encuriosir per moltes coses, i una d’elles va ser la música. Veient els assajos, jo sempre em fixava en aqueix instrument que estava en la fila de davant, que brillava molt i que tenia un so molt bonic… Un dia em van preguntar si m’agradaria apuntar-me a aprendre un instrument, i jo vaig dir que sí, i que volia tocar la flauta. I ací va començar tot!
Ha sigut important aquesta Societat en la teua vida?
Pertànyer a una banda de música ha sigut una forma de vida. Són moltes vivències que et marquen des que eres molt xicotet. Recorde els primers viatges, les amistats que es van forjant, els primers certàmens a València (com imposava la Plaça de Bous!), els nervis quan havia de fer algun solo en un concert (encara que foren tres o quatre notes!), les classes de solfeig amb el meu volgut Juan “El Gaot”, el dia que em van presentar en la banda i em van posar la insígnia, el xocolate calent en Santa Cecilia… I no puc evitar estar ara revivint tot això amb un somriure en la cara, perquè són els records amb els quals he crescut. Totes aquestes experiències m’han aportat moltíssim i no sols a nivell musical, sinó també a nivell personal, perquè se’ns estan transmetent valors com la constància, la disciplina, el treball en equip o el sentit de la responsabilitat. Som afortunats que existisquen, que siguen una pedrera de tantíssims músics bons, i hem de tractar-les i cuidar-les com es mereixen perquè són un dels símbols d’identitat cultural més valuosos que tenim.
Si m’he de quedar amb una anècdota o record que siga realment especial per a mi va ser el dia en què em van donar l’instrument. Jo ho tenia clar, volia la flauta i així ho havia demanat. Però a vegades podies tindre la mala sort que no quedara l’instrument que havies triat, i que et donaren un altre diferent i que en eixe moment fera més falta en la banda. Estàvem en fila uns quants xiquets en el saló d’assajos, el recorde com si fora ahir, estava nerviosa i impacient esperant el meu torn, no volia que ningú se m’avançara i ja no hi haguera flauta per a mi! i quan em va tocar vaig entrar al cuartito dels instruments i vaig veure com m’acostaven una caixa xicoteta, sí, era una flauta!! La vaig agafar, la vaig obrir, (em recorde fins del color blau de dins de l’estoig), la vaig tancar i vaig anar corrent carrer a baix súper feliç a ensenyar-li-la a tota la família!
Tens contacte amb la Societat en aquests moments?
Hui dia, en estar vivint a Lisboa, se’m fa difícil estar en els concerts o actes que hi ha durant l’hivern, però sempre hi ha un que no em perd i és el concert ‘Mano a mano’, la nit d’agost on les dues societats musicals de Buñol (Litros i Feos) ens “reptem” al nostre Auditori de Sant Lluís. És un dels esdeveniments més esperats i importants per al poble de Buñol i els seus músics. I és en eixa nit on queda reflectida tota la il·lusió, el treball i l’esforç de les dues societats preparant un dels concerts més importants de l’any.
Parla’ns dels teus mentors.
He tingut la sort de trobar-me amb molt bons professors al llarg de la meua carrera, i he agafat sempre el millor de cadascun d’ells. Abel Aldás, un dels meus primers professors a Buñol, em va inculcar la importància de tindre una rutina d’estudi diari i organitzada, de ser exigent amb els exercicis de tècnica, em va donar eines per a resoldre problemes per mi mateixa i em va ensenyar a ser pacient per a veure els resultats. Salvador Martínez em va ajudar a treballar acuradament tots els solos d’orquestra que després em van demanar en unes audicions, i em va donar l’oportunitat de tocar per primera vegada en una orquestra professional, quan algú confia en tu per a alguna cosa automàticament tu també confies més en tu mateixa. María Dolores Tomás, ja en el Conservatori Superior de València, em va ensenyar a ser disciplinada, les seues classes de tècnica, els estudis, les obres, el repertori a treballar… em van fer posar-me les piles setmana rere setmana i saber que sense treball no hi ha progrés. Les classes amb Jaime Martín a Londres eren pura energia, eixia sempre d’elles amb un subidón d’adrenalina i motivació que em durava fins a la següent classe. Quina sensació tan bona, eixir d’una classe sentint que toques millor! Ara que soc docent és bonic quan reconec els ensenyaments d’algun d’ells en el que estic intentant explicar als alumnes (a vegades fins ho sent al meu cap amb el to de veu del profe que m’ho va dir a mi, jejeje).
Com és el teixit musical a Portugal? En què s’assembla i en què es diferencia al de la Comunitat Valenciana?
A Portugal també hi ha tradició de bandes de música, sobretot en el nord de Portugal. Prop de Lisboa vaig tindre l’oportunitat de tocar amb la banda de Palmela. Vaig fer un parell d’assajos amb ells i un concert i la veritat és que em vaig sentir com si per un moment tornara a Buñol. Els sopars abans dels assajos, l’ambient dels músics, el tracte rebut… Crec que això és el més autèntic de les bandes, el crear societat, establir relacions, compartir vivències i sobretot les bones estones que es passen allí. I em vaig adonar que això no canvia, estigues a Espanya o a Portugal!
Què t’ha aportat l’eixir fora d’Espanya?
Eixir fora d’Espanya m’ha fet créixer molt a nivell personal, et fa tindre una visió més àmplia de les coses. He conegut altres maneres de pensar i alhora m’he conegut més a mi mateixa, m’ha fet traure la valentia, he conegut altres cultures i m’he enriquit d’elles, he aprés moltíssim… I d’altra banda també m’ha servit per a donar-li més valor a tan bo com tenim a Espanya o en la terreta! A part de tot aquest desenvolupament personal, estant fora he pogut treballar del que m’agrada i tindre moltes experiències professionals que han marcat la meua carrera.
Sols tornar a Espanya i participar en algun aspecte musical?
Si, torne moltíssim a Espanya i tinc la sort que em criden per a fer molts projectes per ací. Cursos, màster classes, col·laboracions en algunes orquestres, classes i preparació de les trobades d’algunes orquestres joves com la JOGV o la OJA, concerts de cambra, recitals… Això és una cosa que m’agrada perquè, encara que estiga lluny sent que no he perdut el contacte o el vincle amb les persones d’ací.
Quins plans musicals tens actualment?
Ara mateix estem preparant una gira amb l’Orquestra Gulbenkian per Àustria i Alemanya. Tocarem en el Musikverein de Viena (on es fa el famós concert d’Any Nou), en el Isarphilharmonie de Munic i en la Philharmonie de Colònia. Estic molt il·lusionada perquè són sales emblemàtiques on encara no havia tingut l’oportunitat de tocar. Després tinc la presentació de Identidade el meu nou CD per a flauta i guitarra, a Portugal. Més tard tinc una masterclass i un recital a Faro (Portugal). A part del meu treball en l’orquestra m’agrada molt poder compaginar-lo amb altres projectes diferents, bé siga com a músic de cambra, a nivell solista o en el camp de la docència.
I quins plans de futur musicals tens?
En els meus plans musicals de futur està el continuar fent i compartint música, donar-li forma a totes les idees i projectes que tinc al cap per a dur-los a terme, continuar complint somnis, posar-me nous reptes… però, sobretot, un dels meus desitjos ara és poder tornar-me a València, tant de bo pertocara per a tots els que hem hagut d’eixir!
Un consell a algú que ara mateix deixa La Comunitat Valenciana per a anar-se a tocar fora.
A les persones que volen o han d’anar-se fora els diria que s’agafen una maleta gran i la carreguen sobretot d’il·lusió. A vegades pot costar-nos eixir de la nostra zona de confort i anar-nos lluny, a un altre país, havent d’aprendre un altre idioma o creant una vida nova des de zero… Però els diria que siguen valents i que les ganes de créixer i aprendre siguen molt més grans que aquesta por que pot donar al principi. Sobretot, que gaudisquen de l’experiència al màxim perquè quan tornen ho facen amb la maleta carregada de vivències i d’aprenentatge.
Alguna cosa que t’agradaria afegir.
Moltes gràcies a la FSMCV per aquesta bonica entrevista que m’ha fet recordar les meues arrels, i per la iniciativa “Músics amb DO” per a donar visibilitat a tots els músics que estem fora de la Comunitat Valenciana.
