He tornat a eixir a tocar pel carrer

COMPARTIR:

La veritat, no recorde quan va ser l’última vegada que ho vaig fer. Possiblement, abans de la pandèmia. Tampoc és que siga jo un músic especialment actiu, malauradament. Ja sabeu, la faena, el dia a dia, la impossibilitat d’anar als assaigs i també l’edat van fent que cada vegada vages menys. Sí, l’edat també. Tot i que no arribe a la trentena d’anys, els més joves ja m’han adelantat per la dreta i per l’esquerra. I és normal. Jo també ho vaig fer quan tenia quinze anys. Hi ha èpoques per a tot. No diuen això?

Encara recorde la primera vegada que vaig eixir a tocar pel carrer i, si m’apures, encara recorde la primera vegada que vaig ser conscient de vore a la banda del meu poble tocar pel carrer. Segurament, seria a un Corpus, a ca la iaia. ‘Mira com toquen, Jordiet. Què no et faràs músic?’ Que importants les iaies i que importants les bandes pel carrer. No sé la quantitat de vegades que, després, he sigut jo -caixa, bombo o plats en mà- qui li ha fet un gest al xiquet o la xiqueta que estava assegut en la vorera veient-nos passar com de… Va, apunta’t, que t’agradarà. No sé si haurà funcionat o no. Però fer-ho, ho he fet.

L’altre dia vaig tornar a eixir a tocar pel carrer. Una entraeta falsa de moros i cristians a un poble d’Alacant. Va ser alliberador, curiós, emocionant. Com si no haguera passat tot el que ens ha passat. Vaig vore tot allò que acostumava a vore abans d’este malson anomenat COVID-19.

Les filaes baixar al pas de marxa cristiana pels carrers iluminats; que sempre hi ha algú que no porta bé el pas i et toca cridar allò d’esquerra, dreta. El públic aplaudint a rabiar al pas del timbaler i el xiquet amb el seu tamboret de joguet imitant-lo. El de la comparsa que sempre et diu que toques més, que no se sent (l’alcohol també fa molt, ahi). La capitana i el capità desfilant emocionadíssims, saludant a totes les balconades. Els de Protecció Civil tallant els passos de peatons i els xiquillos vacilant-nos. Sempre igual. Les càmeres de fotos i vídeos de la televisió comarcal o local de torn enfocant les gotes de suor que li cauen pel front al tuba. Pobre, clar, es que menut ‘instrumentot’ per al carrer. Les families senceres assegudes a la porta de casa amb cadires de boga. Alguna que altra parella entre la multitud que porta la mascareta en aglomeracions de gent. La xiqueta dormint al carro. El que porta al gos a vore l’entrà, i el gos patint. Mai ho entendré. Les quadrilles de quintos amb les seues samarretes a conjunt. I el got a conjunt, també. Els de les comparses del poble del costat que venen a dotorejar. El músic que eixe dia no ha anat a tocar i que està mirant-ho tot amb cara de tristor i saludant als de totes les bandes, els conega o no, com una senyal de camaraderia. Ah! I com no, l’arrastrador de timbals que has “llogat” a l’inici de la entraeta falsa…

Tot açò no canviarà mai, per sort.

I quines ganes teníem.

I quina falta feia.

I que estiu ens espera.

Categorías

Categoríes